CRIT PER LES DONES D'AFGANISTAN

Antoni Bassas: Com veuen ens acompanyen també en aquesta manifestació una parella amb el seu fill, refugiats d’Afganistan Benvinguts. Gràcies per ser aquí.
Noor (nom fictici)- Bona tarda
A Bassas- Quan vau arribar a Barcelona?
Noor- Vam arribar el 13 d'octubre a Catalunya, el 12 d'octubre a Madrid
A Bassas- Com van ser els últims dies a l'Afganistan?
Noor-- No va ser un viatge des de l'Afganistan, estàvem al Pakistan. Vam abandonar l'Afganistan el 15 de setembre quan van arribar els talibans. No podíem moure'ns, ho vam intentar molt, però ni tan sols podíem anar a l'aeroport. Podíem tenir el pas segur d'algunes ambaixades, però hi havia massa gent en l'aeroport, així que no podíem moure'ns. Després d'això, l'evacuació de Kabul va finalitzar i vam poder deixar l'Afganistan en un xàrter cap al Pakistan. Vam estar un mes al Pakistan, llavors vam aconseguir el visat de l'ambaixada d'Espanya i ens en vam anar cap a Madrid en un vol espanyol. Arribavem el 12 d'octubre a Madrid i el 13 d'octubre a Catalunya.
A Bassas- Llavors veniu d'un viatge molt molt llarg i emotiu. Les vostres vides estaven en perill a l'Afganistan?
Noor- Estàvem en perill a l'Afganistan perquè el meu marit era periodista freelance i documentalista i treballava per a UNICEF. Jo era una activista social, sóc doctora, també era professora en una universitat privada, i escric poemes.
A Bassas- I a ells no els agrada?
Noor- No, no els agradava perquè érem actius en la societat. No els agrada la gent amb estudis en la societat, especialment les dones socialment actives. No els agrada i pensen que és perillós per al Govern.
A Bassas- Hola, com estàs? I felicitats, quants anys té?

Fer (nom fictici)
- Bé, ell té 2 anys, i és molt feliç aquí. A Bassas- Digueu-me, què és el que més necessiteu ara?
Fer - Permet-me parlar primer de l'ansietat i l'estrès que hem passat, no sols jo si no centenars de famílies, milers de famílies a l'Afganistan que encara ho estan passant. Aquests dies que vèiem venir, el 15 d'agost, just en aquest moment sabia que el nostre món s'havia acabat, que tot havia canviat. Sabia que els somnis i aspiracions que teníem per al futur havien desaparegut. En aquest moment estava conduint de l'oficina a la meva casa, hi havia molt de trànsit, tothom estava intentant arribar a casa per a poder escapar d'aquesta situació. Jo estava pensant en la Noor, en el meu fill, en què això seria molt difícil per a nosaltres. Això no és només una família, estic parlant de milers de famílies. Ara pares i mares no poden parlar amb els seus fills dels seus somnis de futur, ells ara només pensen en menjar, en sobreviure. Va ser molt difícil per a nosaltres. Durant els últims 40 anys els meus pares m'han estat dient que tot sortiria bé algun dia, que algun dia tindríem una vida en pau, però això mai va arribar, jo no ho he vist en la meva vida, però espero que els meus fills sí que ho vegin. Per sort aquí tenim a gent de Barcelona, de Catalunya, d'Espanya, ens vam trobar amb gent meravellosa a l'ambaixada d'Espanya a Islamabad. Ara tenim un futur, hem passat per moltes penúries, i hem dit adeu quatre vegades a les nostres famílies, i cada vegada ha estat tan difícil. Ho he vist en els ulls dels pares de la Noor, en els ulls de la meva mare i del meu germà. Ens tornarem a veure? I això és molt difícil. Dir-li als meus fills que hem d'anar-nos-en del país, que hem de deixar als vostres avis, als vostres cosins, dir-los on anem... jo no estava segur d'on anàvem, res era segur. Ara som aquí i jo em sento beneït com a pare per estar a Barcelona, perquè la gent aquí és amable, respectuosa, i molt bona. Això ha fet que el nostre viatge sigui molt fàcil, perquè des del dia que vam arribar, els nostres bons amics van venir a nosaltres i ens van alimentar i ens van fer sentir bé. Això és una cosa necessària en la vida, quan no hi ha esperança, quan els somnis moren, no saps, estàs perdut. Cada minut mires al teu fill i no saps que ocorrerà, quines respostes els donaré? Ara tinc respostes gràcies a la bona gent d'aquí.
A Bassas- Noor, què és el que més necessites ara mateix?
Noor- Necessito estar amb la meva família, perquè la meva família ja està a Madrid i encara no ens hem vist. Fa una setmana i estem emocionats per veure'ls de nou. Van arribar el 15 de novembre i espero que puguin venir a Barcelona, Catalunya. Que puguem estar junts de nou. Això serà molt bo emocionalment per a nosaltres, crec que quan tingui a la meva família ja no necessitaré psicòlegs.
A Bassas- Puc entendre-ho.
Noor- Moltes gràcies. Moltes gràcies de cor a la gent de Catalunya, les meves amigues, especialment les meves dues Móniques. Ens han donat molt suport i han fet que no ens sentim malament en arribar. Ens van fer sentir molt bé, com si tinguéssim família a Espanya, especialment a Catalunya. També estic agraïda al Govern de Catalunya, que també ens ha donat suport. No tinc paraules suficients per a dir gràcies.
A Bassas- Moltes gràcies a vosaltres. Esperem poder ajudar en les vostres necessitats en aquests moments.